CAPÍTOL IV

 

 

 

Ens varem omplir de coratge i varem començar a preparar el material per a la immersió. Però mentrestant preparàvem les coses , jo vaig pensar que per aconseguir la flor havíem de saber a on naixia la flor, però només ens quedaven 48 hores per a que nasqués la flor.

En Pancraci va somriure, i em va tranquil·litzar dient-me que ell sabria el lloc més indicat per a la cerca de la flor.

Varem pujar al cotxe que havia alquilat. Vaig arrencar , ens varem ficar els cinturons , i en Pancraci em va dirigir fins a   l'ajuntament del poble. Varem aparcar i vaig seguir en Pancraci.  Ell va entrar i va saludar a  una dona vella que estava netejant el terra, i li va dir : – externus clavicus nictus? I ella va respondre : aiejca tecta offf. I ens va acompanyar a una habitació a on hi havia una prestatgeria plena de llibres . Jo no entenia la situació , estava en mig d'una conversa de bojos. Però en Pancraci m'explicà que aquell llenguatge era un codi secret per a   poder entrar a la biblioteca.

Jo em vaig quedar igual .Perquè necessitaven un codi per entrar a la biblioteca? La meva pregunta va tenir resposta quan vaig veure que en Pancraci que estirava una mena de  llibre i seguidament el prestatge que estava davant nostre va fer una volta i es va començar a girar. Era típic de les pel·lícules però jo ho vaig presenciar   davant dels meus nassos.

Quan va fer aquella volta , aquell prestatge ens va portar a una petita sala . Ens envoltaven quatre parets negres . Aquella sala era casi buida . Només hi havia una gran caixa forta. En Pancraci em va ordenar que em gires i no mires el numero que ell marcaria . El va marcar i a la caixa forta hi havia l'alcalde . Tenia la boca recoberta amb un esparadrap. I les mans amb una corda.

El varem treure de la caixa forta , li varem treure la corda i l'esparadrap , i li varem preguntar que havia passat. Ens va explicar que havia entrat un senyor amb un xandall del barça que tenia aparença de japonès i el va obligar a obrir la caixa forta per endur-se el llibre del gran Eustaqui Tossa. Jo com era normal , i   m'ocorria  en altres situacions , no entenia res . Ells  em van explicar que el que havien robat aquells lladres , era un llibre que era molt important per a el poble. Era un gran tresor. De fet era molts tresors . Perquè aquell llibre indica tots els tresors que estaven amagats   a Tossa de Mar . Aquell llibre el va escriure Eustaqui Tossa , el fundador del poble de Tossa de Mar .  Era una situació de molt perill , entre aquells tresors hi havia la flor de la vida . Varem denunciar el fet i seguidament varem anar a la plaça del poble per informar a la gent que s'havia perdut aquell tresor. Tots estaven molt nerviosos i espantats , cadascú va fer el que podia, el pescador va vigilar si hi havia alguna barca sospitosa .Els nens   jugaven de detectius  intentant trobar el llibre… Tots volien trobar el llibre. Per a ells era una cosa molt apreciada i important.

Per Culpa d'aquell incident , varem perdre molt de temps , ens faltaven 24 hores. Jo vaig anar a l'hotel , l'únic que podia fer era esperar a alguna noticia.

A les 8:30h em va sonar el mòbil . No sabia qui era , vaig contestar i era en Pancraci . Em va dir molt content que ja havien trobat el llibre . Un nen estava a la platja jugant i   va veure un home amb un llibre corrent , li va tirar una pedra al cap i aprofitant que s'havia desmaiat li va treure el llibre i va anar corrents. Era un nen molt astut . Tot el poble estava molt content .

Vaig agafar el cotxe i vaig anar ràpidament a la caseta d'en Pancraci. Ell m'estava esperant amb el llibre. El varem obrir i varem buscar alguna part del llibre on hi parles de la flor de la vida. Exactament a la última pàgina de llibre hi havia una mostra de la flor de la que nosaltres buscàvem enganxada en una de les pàgines. Abaix de la flor enganxada ,només hi havia unes lletres que no recordo gaire , que em sembla que deien : Cada matí , el sol que destrueix la penombra de la nit   la seva banda més simpàtica i viril , ens il·lumina per a donar vida a la terra . Allà a on surt hi ha un gran escarabat que banya les seves potes al mar.

Ens varem quedar pensant una bona estona, però de cop em va venir la inspiració i vaig deduir que el sol , surt per a l'est. Però no sabia que era l'escarabat . Però en Pancraci sí . Ell va deduir que el gran escarabat era la gran roca que estava a la platja . I les potes eren les roques! Ho havíem descobert. AL fons del mar mes o menys a on hi havia la gran   roca.

 Ràpidament ens varem posar mansa l'obra per a preparar   l'equip d'immersió que el formava : ampolles d'oxigen (sense elles em podria quedar sense oxigen sota l'aigua)   El traga de bany .(era com una mena e banyador gran) les aletes (em servirien per nedar mes fàcilment)….

A més de tot això el més important és la barca . En Pancraci tenia una barca d'aspecte rovellat però quan la varem tirar a la mar ,la barca semblava un petit Titànic. Ho varem deixar tot preparat i varem anar a descansar , ens esperava un dia ben espacial.

Ens varem despertar molt aviat. I ens varem dirigir a la barca. La varem dirigir fina la roca   . Em vaig posar l'equip d'immersió, i em vaig tirar a la mar. Jo la veritat tenia bastant experiència en immersions . Al fons jo sóc investigador . En molts casos m'he agut de tirar a la mar.

Aquell era un mar net i transparent com un diamant . Els peixos envoltaven el meu cos. Entre les algues hi havia una planta que brillava , tenia un color especial. Jo semblava Ulisses perseguint a les sirenes cantants . Vaig apropar-me a ella , i em vaig enamorar de la seva vellesa , LA vaig arrencar i la vaig portar a la superfície . Però just quan vaig pujar a la barca em va sorprendre en Pere amb una pistola a la mà.   En Pancraci estava mort de por . En Pere em va ordenar que li donés la planta. Jo estava incapacitat per a fer res i li vaig fer cas i li vaig entregar la flor. Però de cop en Pancraci va agafar els rems i li va donar una plantofada a la cara. El malfactor es   va quedar marejat . Ho varem aprofitar per a  recuperar la flor i immobilitzar-lo. Vaig trucar a la policia i el va venir a recollir . I després d'aquells successos no en vaig saber res mes de ell.

Vaig agafar la flor i em vaig acomiadar de tots els habitants d'aquell poble tant simpàtic . L'última paraula que em va dir el meu vell amic va ser : Fes e que puguis per alliberar el món d'aquesta escòria.

Vaig reprendre el camí cap a casa. Quan vaig arribar em vaig trobar amb una gran sorpresa . la Sol s'havia despertat del coma. Però el fet era que se li van caure els cabells . Era una cara desoladora que tenia pànic de veure's al mirall. Jo vaig esclatar a plorar . No podia resistir veient aquella escena . Qui va dir que els home no ploren? Vaig omplir-me de coratge i vaig dirigir-me al laboratori.

Vaig treure'm la formula que em recobria la meva cintura i vaig començar a preparar el material pel medicament  : L' ingredient especial … La flor de la vida, Fosfat de calci ,Suc de tomàquet … i altres productes químics. Vaig barrejar-ho tot i li vaig donar a la Sol perquè se'l vagues . Però la seva reacció va ser mes aviat de fàstic que de felicitat. Jo temia haver fracassat. Però en tenia molt la pinta . Van  passar tres dies i a la sol cada vegada se li queia mes el cabell, el medicament semblava no fer cap efecte. Però passades unes setmanes Ho vaig admetre , havia fracassat . Totes les persones que confiaven en mi en Pancraci , la Sol , la meva dona…. Però la meva lluita té que continuar. El càncer és una malaltia que un dia d'aquests algú com jo , o jo mateix descobrirà la fórmula clau per a salvar d'humanitat d'una calamitat, d'una calamitat que als nostres dies produeix la mort a milers de persones i animals al món. El càncer és com la tuberculosi que al segle IX va produir tantes morts . I ara als nostres temps ens sembla una tonteria morir d'aquesta malaltia. Ningú sap que ve al futur però tothom sap com imaginar-se'l . Però la lluita no s'ha d'acabar , la vida té que seguir i el temps marcant l'historia.

[@more@]



Comentaris tancats a CAPÍTOL IV

INICI : INVACIÓ SUBTIL

A l'Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s’assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d’aquesta mena d’orientals.

A l’hora de sopar, va asseure’s a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l’atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.

Jo estava encuriosit per veure quins plats demanaria. Confesso que era una actitud pueril, esperant que encarregués plats poc corrents o combinacions exòtiques. El cas és que em va sorprendre fent-se servir amanida -"amb força ceba", digué-, cap i pota, molls a la brasa i ametlles torrades. Al final, cafè, una copa de conyac i una breva.

M’havia imaginat que el japonès menjaria amb una pulcritud exagerada, irritant i tot, pinçant els aliments com si fossin peces de rellotgeria. Però no fou pas així: l’home se servia del ganivet i la forquilla amb una gran desimboltura, i mastegava a boca plena sense complicacions estètiques. A mi, la veritat, em feia trontollar els partits presos.

D’altra banda, parlava català com qualsevol de nosaltres, sense ni una ombra de cap accent foraster. Això no era tan estrany, si es considera que aquesta gent és molt estudiosa i llesta en gran manera. Però a mi em feia sentir inferior, perquè no sé ni un borrall de japonès. És curiós de constatar que, el toc estranger a l’entrevista, l’hi posava jo, condicionant tota la meva actuació -gestos, paraules, entrades de conversa-, al fet que el meu interlocutor era japonès. Ell, en canvi, estava fresc com una rosa.

Jo creia que aquell home devia ésser representant o venedor d’aparells fotogràfics, o de transistors. Qui sap si de perles cultivades… Vaig provar tots aquells temes i ell els apartà amb un ample moviment del braç. "Venc sants d’Olot, jo", digué. "Encara hi ha mercat?", vaig preguntar-li. I em va dir que sí, que anava de baixa però que ell es defensava. Feia la zona sud de la Península, i va afirmar que, així que tenia un descans o venien dues festes seguides, cap a casa falta gent…

-No hi ha res com a cas! -reblà amb un aire de satisfacció.

-Viviu al nostre país?

-I doncs? On voleu que visqui?

Sí, és clar, són rodamóns i es fiquen pertot arreu. Me’l vaig tornar a mirar i asseguro que cap detall, ni en la roba ni en la figura, no delatava la seva procedència japonesa. Fins i tot duia un escut del Futbol de Club Barcelona a la solapa.

Tot plegat era molt sospitós, i em va capficar. La meva dona s’havia fet servir el sopar a l’habitació, perquè estava una mica empiocada; vaig contar-li l’aventura, adornant el relat amb les meves aprensions: si molt convé, es tractava d’un espia.

[@more@]



Comentaris tancats a INICI : INVACIÓ SUBTIL

CAPITOL I : CONEC L’ESPÍA GROC

Quan va acabar de sopar li vaig preguntar:

– Escolta , com et dius?         

– Primer les postres , després parlem. – Va respondre amb to tranquil.

– Ah… m…. d'acord. – Vaig respondre ràpidament

De postres hi havia un mosaic de fruita, el japonès del qual jo encara no sabia el seu nom se'l va menjar amb moltes ganes , com si mai no hagués menjat unes postres tan delicioses. Quan es va acabar les postres va beure un glop d'aigua, i em va dir:

 Pere , em dic Pere. 

Encantat ,jo Marcel. – Vaig dir intentant ser simpàtic.

 I que fas aquí? Li vaig preguntar.

 Saps que són sants l'Olot? – Em va preguntar

Sí , i a més m'agraden molt! – Vaig dir-li

 Doncs jo vinc d'Olot, de la fàbrica art cristià S.A  la fàbrica més important de sants no només d'Olot si no de tot el món!. I he vingut a vendre un sant tamany real per a l'entrada de l'hostal. – Va dir fen-se l'important.

Sobtadament  al mig de la conversa  va sonar el mòbil .Era el meu .El mòbil crec que és un de les maquinetes més pesades. Quan menys tu esperes va i sona. Quan sona a vegades el telèfon mòbil és per a que algú et doni  una bona noticia o per espatllar-te el dia. En el meu cas era la infermera , que havia deixat amb la Sol. La Sol és la meva filla . Té una malaltia molt dolenta , que fins als nostres dies no ha tingut cap medicament. Aquesta malaltia es pot manifestar en el nostre cos de moltes formes : a la pell, als pulmons ,al cap… a qualsevol  part del cos. D'aquesta malaltia  en diem "càncer" . Encara que la Sol tenia aquesta malaltia,  tenia moltes ganes de viure , i les seves ganes de viure són les que més m'han ajudat a portar a terme les meves investigacions. Durant la meva vida m'he ocupat d'investigar el medicament per a aquesta malaltia , i fins ara ho estava aconseguint , només em faltava collir algunes fulles d'una rara planta que només creixia al fons del mar , al costat del far de Tossa de Mar.

La Sol havia entrat en coma i la infermera em va trucar per a que em desplaces el més ràpid possible a Roses, poble on vivíem. Quan em va donar la notícia em vaig quedar de pedra, i ràpidament vaig pujar a l'habitació 113, que és on estava la meva dona dormint, i la vaig despertar sense espantar-la. Li vaig explicar. Ella també es va espantar molt, i tots dos vam tancar l'habitació i vam sortir a fora a buscar un taxi.

Abans de que sortíssim,  en Pere, el suposat japonès que tot just acabava de conèixer hem va agafar del braç i em va dir :

   Que et passa  Marcel , estàs mol groc i et veig molt preocupat! 

  He d' anar a casa meva, la meva filla es troba mol malament i ara anem a buscar un taxi.

–   Agafem el meu cotxe, jo us hi portaré , anirem més depressa.

Jo no vaig saber què respondre , perquè aquell home des del primer moment em semblava una mica estrany , i a més l'acabava de conèixer feia mitja hora, però estava en un moment crític i necessitava arribar a Roses el més ràpid possible . La meva dona i jo temíem el pitjor. Envers les circumstàncies vam acceptar que en Pere ens portés encara que de Roses  a Tossa de mar hi havien 110 km. Més o menys una hora i mitja i a més havíem de passar per una carretera plena de revolts, era una carretera que et marejaves només de veure-la per la finestra del cotxe.

Però jo encara no havia assolit la meva missió … collir les herbes del far de Tossa de Mar…

[@more@]



Comentaris tancats a CAPITOL I : CONEC L’ESPÍA GROC

CAPITOL II : XIXARELUS HERBACIUS

El camí era com un mal son del qual me'n volia despertar immediatament, eren els 110 quilometres més espantosos de la meva vida . Pel camí, en Pere em va explicar que ell tenia la seva família al Japó i que ell era immigrant , havia vingut aquí a buscar-se la vida , com totes aquelles persones que es juguen la vida a la mar , com algunes persones que es juguen la vida sota d'un camió, amb papers falsos … com qualsevol persona que no tingui papers i vulgui buscar-se la vida en un altre país més desenvolupat i ric que el seu. Una cosa que jo només mirava a la televisió. Els únics immigrants sense papers que coneixia jo eren els ocells que investigava en el meu laboratori.

Després d'un llarg camí per l'autopista, vam arribar a Roses. Vam entrar a casa corrents per a veure la nostre filla, que era el que més ens preocupava en aquells moments. Vam obrir la porta, vam entrar a casa, però no hi havia ningú. Vam buscar per totes les parts de la casa , però no hi era enlloc. Vaig agafar el mòbil tremolant i vaig marcar el número de l'infermera que cuidava la Sol. Era una de les pitjors situacions de la meva vida. Després d'uns segons la mainadera va contestar, i li vaig preguntar a on estava la Sol, i em va dir que estava ingressada a l'hospital de Figueres. Em vaig tranquil·litzar una mica però havia d'anar ràpidament a Figueres.

Vam sortir a fora a veure si en Pere ens hi podia portar però en Pere ja no hi era. Ens vam quedar molt estranyats per la seva desaparició .

La meva dona va agafar el telèfon i va trucar un taxi. El taxi no va tardar molt però era un d'aquells moments en que et quedes pensant… m'havia de comprar un cotxe un dia d'aquests, encara que contamina bastant i que per culpa dels cotxes i altres coses inventades per nosaltres. Els humans, ens estem queden sense hivern nosaltres i els altres éssers vius. En la capa d'ozó cada cop hi ha un forat és gran, i això provocarà que un dia ens aixequem del llit , mirem per la finestra i hi veiem una mena de desert , on segurament fa uns quants anys hi havia crescut la natura. Jo acostumava a anar amb bicicleta i amb transport públic, una cosa que hauríem de fer alguns de nosaltres si no volem que les ciutats es converteixin en un desert.

Ràpidament  vam pujar al taxi i ens vam dirigir a l'hospital. Vam anar a recepció i vam preguntar a on estava la Sol , i seguidament ens van donar permís per a pujar cap a l'habitació de la nostre filla. Vam pujar a la tercera planta i vam arribar a l'habitació 124 on estava la Sol. Jo no m'atrevia a obrir la porta , però la meva dona fent un gest de valentia va obrir la porta .

Allà estava , estirada plena de menes de cables que se li injectaven al braç , el seu braç fi i rosat , els seus ulls estaven tancats i l'únic que destorbava la quietud de l'habitació  era un soroll insistent, una mena tit-tit-tit que sortia de la màquina que ajudava a respirar a la Sol. L'infermera estava asseguda al costat de la Sol en una butaca , amb els ulls tancats. Nosaltres volíem saber més informació sobre l'estat de la Sol. Vam anar a despertar l'infermera per a que ens ho expliqués, però quan vam intentar despertar-la ella ja havia obert els ulls i ens mirava. Es va aixecar i ens va explicar que la mar va sortir al jardí de casa a jugar i va agafar una ampolla amb un líquid negre , la Sol sense saber que era el va olorar , i es va desmaiar de cop , ella la vigilava des d'una finestra mentre havia de recollir els medicaments que s'acabava de prendre la Sol, ella va pensar que no tardaria molt però se li van caure al terra les pastilles. L'infermera espantada va sortir corrents a veure que li passava a la Sol , la Sol estava estirada al terra amb una ampolla que hi deia GASOLINA a l'etiqueta i va trucar ràpidament a una ambulància. El doctor que portava el se cas va entrar en aquell moment precís i ens va explicar que la Sol era molt delicada per les olors fortes perquè com ja sabien tenia un càncer de pulmó i qualsevol olor forta com la de la gasolina la podia fer entrar en un estat de coma . Jo em vaig quedar sense paraules, la meva dona va agafar un mocador i va começar a plorar .Ella va decidir dormir amb la Sol. Jo veien aquell panorama tan entristit vaig decidir anar al laboratori per poder seguint investigant sobre l'herba que creixia al fons del mar de Tosa de Mar.

Vaig obrir l'ordinador i em vaig connectar a Internet. No vaig trobar gaire informació al respecte, però a baix de tot de el buscador hi posava : xixarelus herbacius. Vaig fer un clic i vaig entrar en una pàgina especialitzada en herbes, Xixarelus herbacius era una mena de flor de lotus , sobre la flor de lotus hi havia moltes llegendes , i histories . Algunes persones la flor de lotus els simbolitza bellesa, majestuitat , riquesa, sabiduria …. Peró la planta que jo buscava era una planta que no era gens coneguda. En aquella mateixa pàgina web hi vaig trobar la foto de la planta que jo buscava, estava al mig del mar i tenia les fulles resplendents, d'un color vermellós intens . Al seu voltant hi havia fotografiats uns peixos que la feien semblar com una reina al mig del mar… Aquesta planta podria salvar moltes vides que ara per culpa de qualsevol càncer estan patint però aquestes persones són persones que lluiten per la vida com un riu que neix a dalt de la muntanya i vol seguir la seva vida i arribar al mar , el riu abans d'arribar al mar ha tingut que xocar contra roques , ha tingut que lluitar contra brutícia que nosaltres … els humans hi tirem . Peró el riu encara així decideix seguir amb la seva vida fins que arriba a el seu objectiu…el mar.

[@more@]

Comentaris tancats a CAPITOL II : XIXARELUS HERBACIUS

CAPITOL III: NO SABEN , NO CONTESTEN…

Per Internet vaig trobar una dada molt important . Es veu que aquella planta només naixia    cada 21 de març , cada
any. Aquella data més o menys coincidia amb l'arribada de la primavera .Quan vaig trobar aquell fet em vaig espantar bastant perquè nomès faltava una setmana per a que la data arribés i nasqués la planta . Vaig anomenar-la la planta de la vida , perquè amb ella es podrien salvar milers de persones . Vaig aixecar-me   i em vaig estirar. Seguidament vaig agafar el mòbil i vaig trucar a la meva dona i li vaig explicar que havia de   anar a l'hotel on estàvem fa uns dies. Ella em va dir que tingués molt de compte i que fes tot el que pogués per a trobar la flor de la vida , per a salvar la Sol, la nostra filla.
La meva dona és una dona que és molt simpàtica i li encanta llegir teatre. Li van ficar de nom Mar i el dia que va néixer la nostre filla, ella ja tenia pensat el seu nom. Li va posar de nom com ja sabeu Sol. A la Mar li encanten les histories d' Àngel Guimerà. Té totes les seves històries i la història principal que li agrada més, i que no es cansaria mai de mirar i llegir, sense dubte és l'historia d'amor   "Mar i cel". He d'admetre, també,  que és molt bona cuinera encara que jo a vegades li faig la competència . Però ella sempre em deia que jo  no sabria ni fer pa amb tomàquet. Sempre ens barallem    per qui ha de fer el menjar.
Vaig anar a un quiosc i vaig comprar un mapa de  la costa brava. El que jo anava a fer era una proesa que havia de fer sense perdre el temps agafant tot el temps taxis. I per aquesta raó vaig alquilar un cotxe, ja que fa temps em vaig treure el carnet de cotxe. Vaig omplir-lo de gasolina el  i vaig arrencar. Però quan vaig anar a posar-me el cinturó de seguretat vaig veure que a el meu costat hi estava assegut en Pere. Em va fer un somriure i em va   dir que havia dormit tota la nit a casa d'un amic. Jo li vaig dir que anava a Tossa de Mar a l'hotel, i ell em va demanar que si podria anar amb mi a l'hotel perquè el seu cotxe li havia deixat a el seu amic uns dies.
Jo vaig acceptar i ens varem posar en marxa en direcció Tossa de Mar. Per el camí li vaig explicar la meva historia perquè li vaig agafar confiança. I em va dir que si per fer el medicament havia només necessitar   la flor de la vida. Jo li vaig dir que no , i que tenia una fòrmula secreta que la portava sempre amb mi. Ell va fer una cara d'intriga i es va girar cap a la finestra del cotxe per a mirar el paisatge. De cop va treure una pistola i em va ordenar que parés el cotxe . Li vaig fer cas perquè jo no estava disposat a perdre la vida, i vaig prèmer el pedal de fre amb determinació. Ell em va ordenar que li donés la fórmula o m'ompliria l'estomac de plom. Jo vaig treure un paper doblegat de la butxaca i li vaig donar i es va escapar i va desaparèixer en un camp de palla que hi havia al voltant de la carretera. Jo em vaig quedar embadalit mirant com aquell japonès em robava la fórmula . Però jo havia estat   més llest que ell i li vaig donar la llista de la compra que havia fet servir l'altre dia. La fórmula la tenia guardada en el meu ordinador i ningú podria obrir la meva carpeta sense una contrasenya que dubto molt que algú se la sàpiga.
Després d'aquell petit incident vaig seguir el meu camí i vaig entrar en una mena de carretera mal feta i amb revolts que podrien donar la volta a tota una mansió. Aquells camins semblaven fets , pel dimoni.
Després de superar  tots aquells obstacles , vaig arribar a la meva destinació. El que s'anava a   convertir en una proesa que havia d'aconseguir fer sense aixecar sospites .
Vaig demanar que la recepcionista em donés la clau per pujar a la meva estància , i vaig pujar a instal·lar-me. A la maleta no hi tenia gaires coses , un raspall de dents , dos mudes , sabates de recanvi i res més. Però tenia una còpia de la fórmula secreta que la vaig enganxar amb cinta adhesiva recobrint la meva cintura . No la volia perdre de vista en cap dels moments.
Vaig agafar el telèfon que hi havia penjat a la paret , i vaig trucar a recepció,per a preguntar sobre si hi havia algun lloc on es podia alquilar material de submarinisme. La dona que treballava a recepció era molt simpàtica i em va donar el telèfon d'un senyor que em podria prestar material per a fer submarinisme.
Vosaltres us preguntareu per a qué ho necessitava . Doncs ho necessitava per a poder   submergir-me per a   al mar de Tossa de Mar per a trobar aquesta flor.
Per alliberar-me una mica de les tensions i problemes que em perseguien , vaig decidir anar a fer una volta per Tossa de Mar per a veure com era la gent de allà i com era el seu poble. Passejant   pel poble vaig arribar a la plaça del poble . Era una plaça normal com totes les places de qualsevol poble . Però amb la diferencia de que els bancs estaven tots ocupats per a avis. Tots xerraven de les seves coses . Vaig intentar acostar-me a ells   dissimulant una mica , i de cop tots els avis van girar les seves cares i em van mirar d'una manera que a primera vista intimidava . Per a trencar el gel que s'havia creat vaig deixar anar una petita veueta i els hi vaig parlar del temps , ells només movien el cap amunt i avall tots a la vegada , i deixant   anar un si amb poques ganes.
Era una escena bastant graciosa , després els hi vaig preguntar sobre si   sabien quina hora era . I repetint la mateixa escena d'abans van mirar el rellotge i tots a l'hora van afirmar amb el cap i van deixar anar al contrari que abans una veu enèrgica: – són les dos , i quaranta-cinc minuts . Ara ja havia trencat una mica el gel , i els hi vaig preguntar si sabien alguna cosa sobre la Xixarelus herbàcius.   Quan van sentir la meva pregunta  , em van mirar amb una cara de sorpresa , van negar amb el cap que no sabien res , i van arrencar a corre cadascú a casa seva. Em vaig quedar sol , en aquella plaça.
Vaig agafar el mòbil  i vaig marcar el número que m'havia donat la recepcionista . Va estar uns moments sonant , i després el va agafar un senyor amb una veu greu. Li vaig preguntar per si em podria alquilar material per a fer submarinisme . I ell va dir que vingués a veure'l a la seva caseta, que estava arran de la platja , i si no la trobava que demanés a qualsevol sobre en Pancraci . No em va fer falta demanar a ningú . Vaig arribar a la platja , vaig mirar al meu voltant i vaig veure una caseta al mig de la sorra .
Quan vaig arribar-hi  vaig trobar-lo esperant-me a la porta . El vaig saludar i li vaig explicar que havia d'aconseguir trobar on naixia la flor de la vida i quan ho hagués descobert , arrencar-la per a fer el medicament .
A ell li va semblar que era per una bona causa . I em va explicar que a la gent del poble no li agradava parlar sobre aquesta planta , perquè diu una llegenda, que l'home que arranqui aquesta planta,  farà que esclati una gran plaga de meduses  que matarà a tots els peixos que visquin en el mar de Tossa de Mar.
Jo no creia molt en aquestes coses , però em donaven calfreds quan hi pensava . Però era millor una plaga de cargols que una plaga de virus matant i fent la vida impossible  a tots els éssers amb la mala sort de tenir càncer . Començant pel floquet de neu i seguint per  cantants com Rocío Durcal. I quan acabarà això? Aquesta és una pregunta que segur més d'una persona li passa pel cap. Les plagues sempre arriba un dia i s'acaben , potser amb el càncer passa el mateix? .
Quan vaig dir aquestes paraules , en Pancraci li van brillar els ulls d'orgull . I va començar a preparar el que aviat seria una aventura que per a mi era com escalar l'Everest , una aventura plena de emoció i perill.

 

[@more@]

Comentaris tancats a CAPITOL III: NO SABEN , NO CONTESTEN…

CAPITOL II : Xixarelus herbacius.

El camí era com un mal son del qual me'n volia despertar immediatament, eren els 110 quilometres més espantosos de la meva vida . Pel camí, en Pere em va explicar que ell tenia la seva família al Japó i que ell era immigrant , havia vingut aquí a buscar-se la vida , com totes aquelles persones que es juguen la vida a la mar , com algunes persones que es juguen la vida sota d'un camió, amb papers falsos … com qualsevol persona que no tingui papers i vulgui buscar-se la vida en un altre país més desenvolupat i ric que el seu. Una cosa que jo només mirava a la televisió. Els únics immigrants sense papers que coneixia jo eren els ocells que investigava en el meu laboratori.

Després d'un llarg camí per l'autopista, vam arribar a Roses. Vam entrar a casa corrents per a veure la nostre filla, que era el que més ens preocupava en aquells moments. Vam obrir la porta, vam entrar a casa, però no hi havia ningú. Vam buscar per totes les parts de la casa , però no hi era enlloc. Vaig agafar el mòbil tremolant i vaig marcar el número de l'infermera que cuidava la Sol. Era una de les pitjors situacions de la meva vida. Després d'uns segons la mainadera va contestar, i li vaig preguntar a on estava la Sol, i em va dir que estava ingressada a l'hospital de Figueres. Em vaig tranquil·litzar una mica però havia d'anar ràpidament a Figueres.

Vam sortir a fora a veure si en Pere ens hi podia portar però en Pere ja no hi era. Ens vam quedar molt estranyats per la seva desaparició .

La meva dona va agafar el telèfon i va trucar un taxi. El taxi no va tardar molt però era un d'aquells moments en que et quedes pensant… m'havia de comprar un cotxe un dia d'aquests, encara que contamina bastant i que per culpa dels cotxes i altres coses inventades per nosaltres. Els humans, ens estem queden sense hivern nosaltres i els altres éssers vius. En la capa d'ozó cada cop hi ha un forat és gran, i això provocarà que un dia ens aixequem del llit , mirem per la finestra i hi veiem una mena de desert , on segurament fa uns quants anys hi havia crescut la natura. Jo acostumava a anar amb bicicleta i amb transport públic, una cosa que hauríem de fer alguns de nosaltres si no volem que les ciutats es converteixin en un desert.

Ràpidament  vam pujar al taxi i ens vam dirigir a l'hospital. Vam anar a recepció i vam preguntar a on estava la Sol , i seguidament ens van donar permís per a pujar cap a l'habitació de la nostre filla. Vam pujar a la tercera planta i vam arribar a l'habitació 124 on estava la Sol. Jo no m'atrevia a obrir la porta , però la meva dona fent un gest de valentia va obrir la porta .

Allà estava , estirada plena de menes de cables que se li injectaven al braç , el seu braç fi i rosat , els seus ulls estaven tancats i l'únic que destorbava la quietud de l'habitació  era un soroll insistent, una mena tit-tit-tit que sortia de la màquina que ajudava a respirar a la Sol. L'infermera estava asseguda al costat de la Sol en una butaca , amb els ulls tancats. Nosaltres volíem saber més informació sobre l'estat de la Sol. Vam anar a despertar l'infermera per a que ens ho expliqués, però quan vam intentar despertar-la ella ja havia obert els ulls i ens mirava. Es va aixecar i ens va explicar que la mar va sortir al jardí de casa a jugar i va agafar una ampolla amb un líquid negre , la Sol sense saber que era el va olorar , i es va desmaiar de cop , ella la vigilava des d'una finestra mentre havia de recollir els medicaments que s'acabava de prendre la Sol, ella va pensar que no tardaria molt però se li van caure al terra les pastilles. L'infermera espantada va sortir corrents a veure que li passava a la Sol , la Sol estava estirada al terra amb una ampolla que hi deia GASOLINA a l'etiqueta i va trucar ràpidament a una ambulància. El doctor que portava el se cas va entrar en aquell moment precís i ens va explicar que la Sol era molt delicada per les olors fortes perquè com ja sabien tenia un càncer de pulmó i qualsevol olor forta com la de la gasolina la podia fer entrar en un estat de coma . Jo em vaig quedar sense paraules, la meva dona va agafar un mocador i va começar a plorar .Ella va decidir dormir amb la Sol. Jo veien aquell panorama tan entristit vaig decidir anar al laboratori per poder seguint investigant sobre l'herba que creixia al fons del mar de Tosa de Mar.

Vaig obrir l'ordinador i em vaig connectar a Internet. No vaig trobar gaire informació al respecte, però a baix de tot de el buscador hi posava : xixarelus herbacius. Vaig fer un clic i vaig entrar en una pàgina especialitzada en herbes, Xixarelus herbacius era una mena de flor de lotus , sobre la flor de lotus hi havia moltes llegendes , i histories . Algunes persones la flor de lotus els simbolitza bellesa, majestuitat , riquesa, sabiduria …. Peró la planta que jo buscava era una planta que no era gens coneguda. En aquella mateixa pàgina web hi vaig trobar la foto de la planta que jo buscava, estava al mig del mar i tenia les fulles resplendents, d'un color vermellós intens . Al seu voltant hi havia fotografiats uns peixos que la feien semblar com una reina al mig del mar… Aquesta planta podria salvar moltes vides que ara per culpa de qualsevol càncer estan patint però aquestes persones són persones que lluiten per la vida com un riu que neix a dalt de la muntanya i vol seguir la seva vida i arribar al mar , el riu abans d'arribar al mar ha tingut que xocar contra roques , ha tingut que lluitar contra brutícia que nosaltres … els humans hi tirem . Peró el riu encara així decideix seguir amb la seva vida fins que arriba a el seu objectiu…el mar.

[@more@]

Comentaris tancats a CAPITOL II : Xixarelus herbacius.

CAPÍTOL I : Conec l’espía groc.

Quan va acabar de sopar li vaig preguntar:

– Escolta , com et dius?         

– Primer les postres , després parlem. – Va respondre amb to tranquil.

– Ah… m…. d'acord. – Vaig respondre ràpidament

De postres hi havia un mosaic de fruita, el japonès del qual jo encara no sabia el seu nom se'l va menjar amb moltes ganes , com si mai no hagués menjat unes postres tan delicioses. Quan es va acabar les postres va beure un glop d'aigua, i em va dir:

 Pere , em dic Pere. 

Encantat ,jo Marcel. – Vaig dir intentant ser simpàtic.

 I que fas aquí? Li vaig preguntar.

 Saps que són sants l'Olot? – Em va preguntar

Sí , i a més m'agraden molt! – Vaig dir-li

 Doncs jo vinc d'Olot, de la fàbrica art cristià S.A  la fàbrica més important de sants no només d'Olot si no de tot el món!. I he vingut a vendre un sant tamany real per a l'entrada de l'hostal. – Va dir fen-se l'important.

Sobtadament  al mig de la conversa  va sonar el mòbil .Era el meu .El mòbil crec que és un de les maquinetes més pesades. Quan menys tu esperes va i sona. Quan sona a vegades el telèfon mòbil és per a que algú et doni  una bona noticia o per espatllar-te el dia. En el meu cas era la infermera , que havia deixat amb la Sol. La Sol és la meva filla . Té una malaltia molt dolenta , que fins als nostres dies no ha tingut cap medicament. Aquesta malaltia es pot manifestar en el nostre cos de moltes formes : a la pell, als pulmons ,al cap… a qualsevol  part del cos. D'aquesta malaltia  en diem "càncer" . Encara que la Sol tenia aquesta malaltia,  tenia moltes ganes de viure , i les seves ganes de viure són les que més m'han ajudat a portar a terme les meves investigacions. Durant la meva vida m'he ocupat d'investigar el medicament per a aquesta malaltia , i fins ara ho estava aconseguint , només em faltava collir algunes fulles d'una rara planta que només creixia al fons del mar , al costat del far de Tossa de Mar.

La Sol havia entrat en coma i la infermera em va trucar per a que em desplaces el més ràpid possible a Roses, poble on vivíem. Quan em va donar la notícia em vaig quedar de pedra, i ràpidament vaig pujar a l'habitació 113, que és on estava la meva dona dormint, i la vaig despertar sense espantar-la. Li vaig explicar. Ella també es va espantar molt, i tots dos vam tancar l'habitació i vam sortir a fora a buscar un taxi.

Abans de que sortíssim,  en Pere, el suposat japonès que tot just acabava de conèixer hem va agafar del braç i em va dir :

   Que et passa  Marcel , estàs mol groc i et veig molt preocupat! 

  He d' anar a casa meva, la meva filla es troba mol malament i ara anem a buscar un taxi.

–   Agafem el meu cotxe, jo us hi portaré , anirem més depressa.

Jo no vaig saber què respondre , perquè aquell home des del primer moment em semblava una mica estrany , i a més l'acabava de conèixer feia mitja hora, però estava en un moment crític i necessitava arribar a Roses el més ràpid possible . La meva dona i jo temíem el pitjor. Envers les circumstàncies vam acceptar que en Pere ens portés encara que de Roses  a Tossa de mar hi havien 110 km. Més o menys una hora i mitja i a més havíem de passar per una carretera plena de revolts, era una carretera que et marejaves només de veure-la per la finestra del cotxe.

Però jo encara no havia assolit la meva missió … collir les herbes del far de Tossa de Mar…

[@more@]

Comentaris tancats a CAPÍTOL I : Conec l’espía groc.

INICI : INVACIÓ SUBTIL

A l'Hostal Punta Marina, de Tossa, vaig conèixer un japonès desconcertant, que no s’assemblava en cap aspecte a la idea que jo tenia formada d’aquesta mena d’orientals.

A l’hora de sopar, va asseure’s a la meva taula, després de demanar-me permís sense gaire cerimònia. Em va cridar l’atenció el fet que no tenia els ulls oblics ni la pell groguenca. Al contrari: en qüestió de color tirava a galtes rosades i a cabell rossenc.

Jo estava encuriosit per veure quins plats demanaria. Confesso que era una actitud pueril, esperant que encarregués plats poc corrents o combinacions exòtiques. El cas és que em va sorprendre fent-se servir amanida -"amb força ceba", digué-, cap i pota, molls a la brasa i ametlles torrades. Al final, cafè, una copa de conyac i una breva.

M’havia imaginat que el japonès menjaria amb una pulcritud exagerada, irritant i tot, pinçant els aliments com si fossin peces de rellotgeria. Però no fou pas així: l’home se servia del ganivet i la forquilla amb una gran desimboltura, i mastegava a boca plena sense complicacions estètiques. A mi, la veritat, em feia trontollar els partits presos.

D’altra banda, parlava català com qualsevol de nosaltres, sense ni una ombra de cap accent foraster. Això no era tan estrany, si es considera que aquesta gent és molt estudiosa i llesta en gran manera. Però a mi em feia sentir inferior, perquè no sé ni un borrall de japonès. És curiós de constatar que, el toc estranger a l’entrevista, l’hi posava jo, condicionant tota la meva actuació -gestos, paraules, entrades de conversa-, al fet que el meu interlocutor era japonès. Ell, en canvi, estava fresc com una rosa.

Jo creia que aquell home devia ésser representant o venedor d’aparells fotogràfics, o de transistors. Qui sap si de perles cultivades… Vaig provar tots aquells temes i ell els apartà amb un ample moviment del braç. "Venc sants d’Olot, jo", digué. "Encara hi ha mercat?", vaig preguntar-li. I em va dir que sí, que anava de baixa però que ell es defensava. Feia la zona sud de la Península, i va afirmar que, així que tenia un descans o venien dues festes seguides, cap a casa falta gent…

-No hi ha res com a cas! -reblà amb un aire de satisfacció.

-Viviu al nostre país?

-I doncs? On voleu que visqui?

Sí, és clar, són rodamóns i es fiquen pertot arreu. Me’l vaig tornar a mirar i asseguro que cap detall, ni en la roba ni en la figura, no delatava la seva procedència japonesa. Fins i tot duia un escut del Futbol de Club Barcelona a la solapa.

Tot plegat era molt sospitós, i em va capficar. La meva dona s’havia fet servir el sopar a l’habitació, perquè estava una mica empiocada; vaig contar-li l’aventura, adornant el relat amb les meves aprensions: si molt convé, es tractava d’un espia.

[@more@]

Comentaris tancats a INICI : INVACIÓ SUBTIL